Ajudar els vulnerables o perjudicar el mercat? Una anàlisi de les reformes recents d’habitatge a Espanya

En els últims mesos, tant el govern espanyol com la Generalitat de Catalunya han aprovat reformes importants en el mercat de l’habitatge. Des de límits al preu del lloguer i sancions, fins a restriccions per a grans tenidors i compradors estrangers, el missatge és clar: frenar l'especulació i facilitar l'accés a l'habitatge.

Però una pregunta queda sense resposta: aquestes reformes realment ajuden a qui diuen voler protegir?

Imaginem una parella jove a Catalunya, tots dos amb feines estables però ingressos modestos, que volen comprar el seu primer pis. En teoria, aquestes reformes haurien d'ajudar-los. Però a la pràctica, la realitat és molt diferent.

Què s'ha fet? Un resum ràpid

• Límits al lloguer en zones tensionades com Barcelona, que afecten tant petits com grans propietaris.
• Nou règim sancionador per part de la Generalitat: multes de fins a 900.000 € per cobrar per sobre de l’índex legal.
• Increment de l'impost de transmissions patrimonials fins al 20% per a inversors institucionals i compradors d’edificis sencers.
• Registre de grans tenidors (propietaris amb 10 o més habitatges), per identificar pisos buits.
• Limitacions estrictes a les llicències de pisos turístics, amb més de 28.000 que es revocaran a tot Catalunya.
• Fi del programa Golden Visa (residència per inversió immobiliària).
• Proposta de prohibir la compra d'habitatges a ciutadans no comunitaris, amb un recàrrec del 100% en impostos.

Com afecten aquestes reformes una parella jove amb pressupost limitat?

• Baixaran els preus? Els preus s’han estabilitzat una mica, però no han baixat significativament. Els alts interessos hipotecaris continuen sent una barrera.
• Hi haurà menys competència amb inversors? En teoria sí, però en realitat l’oferta d’habitatges assequibles és escassa i molts immobles continuen buits o fora del mercat.
• Hi haurà més habitatge disponible? No pas. L’oferta no ha augmentat; molts propietaris conserven els seus actius sense posar-los al mercat.
• Serà més fàcil obtenir finçament? No hi ha nous programes per ajudar els compradors novells o les persones amb contractes laborals inestables.
• Hi haurà suport del govern? Les subvencions i ajuts a la compra són molt limitats per a joves o famílies amb ingressos baixos.
• Augmentarà el parc d'habitatge assequible? No de manera significativa. L’habitatge públic segueix sent escàs i de difícil accés.

Quina és la visió global?

Bona part de la política d’habitatge actual a Espanya —i especialment a Catalunya— sembla més enfocada a castigar la riquesa que a empoderar els vulnerables. Potser té sentit políticament, però no ajuda a més famílies a trobar habitatge.

És una estratègia reactiva: impostos, límits, restriccions. Però on són les iniciatives proactives? On són les hipoteques subvencionades, els models de copropietat o els crèdits tous per a joves?

S’està perdent una gran oportunitat, tant per als compradors primerencs com per als inversors responsables que podrien contribuir a un mercat més sostenible si tinguessin un marc clar.

Què podria ajudar de veritat?

• Aliances públic-privades per construir habitatge assequible.
• Crèdits subvencionats per a compradors novells.
• Garanties públiques per a persones sense contracte indefinit.
• Accés àgil i transparent a l’habitatge social.
• Incentius fiscals per a propietaris que posin a disposició habitatges buits.

Conclusió

Les intencions darrere de les reformes d’habitatge a Espanya i Catalunya poden ser bones, però la seva aplicació és clarament insuficient. Sense mecanismes de suport directe per a compradors amb ingressos baixos, aquestes mesures corren el risc de convertir-se en una nova barrera burocràtica o, fins i tot, en un fre per a la inversió necessària.

Si l'objectiu és realment facilitar l’accés a l’habitatge, la solució no hauria de ser “castigar els rics”, sinó empoderar la resta.